Cites documentals i fonts: c. del Jardí
"La Rambla s'anava poblant. Ara un edifici, ara un altre, començava a fer goig. L'Oliver féu bastir una casa senyorial, un dels millors edificis que hi ha a la població. Sòlida, espaiosa i amb el jardí gran com un parc."
"En el barri tercer, de 1824 a 1841, es comencen el carrer de Barcelona que ha d'ésser més tard la Rambla, el dels Jardins,..." (p. 331) "I encara, en 1862 el gran propietari Pere Oliver alçava en sa casa de la Rambla els admirables porxos, l'obra més sumptuosa amb què mai un particular hagués honrat la població. En ells es mostrava tota la senyorialitat catalana de la família. Desig de Pere Oliver era continuar els porxos fins els carrers del Jardí i Lacy." (p. 374) "En aquell any de 1885, una sèrie de metges de la població van reunir-se amb el pensament lloable d'establir una casa de socors per als accidents, que eren nombrosos a Sabadell per causa de les moltes màquines industrials i el volum del gran tràfec. Aquesta casa, establerta al carrer del Jardí, prengué el nom de 'Socors Sanitari' i prestava de franc el servei." (p. 385)
"El carrer del Jardí, des de la Rambla -on comença- no s'interrompia, aleshores, fins al de Sallarès i Pla. La travessia de Narcís Giralt no hi era. I com que tampoc no existia el carrer paral·lel d'Alfons XIII, cal ara fer un esforç d'imaginació per mesurar aquella descomunal illa urbana en forma de pentàgon que arribava, per damunt del carrer del Jardí, fins a l'angle format pel de Sant Antoni Maria Claret i el de les Tres Creus. L'obstacle per a un traçat coherent havia estat l'horta Duran, a tocar de la casa d'aquest nom." (p. 13) "Acabada la guerra del 14 l'Ajuntament canvià el nom del carrer pel de Bèlgica en homenatge a la nació més sacrificada en la contesa, i a l'entrada per la Rambla hi va ser col·locada solemnement una placa esculpida. L'honorança va aguantar seixanta anys; Déu n'hi do. Ja una altra gran guerra havia arraconat a l'oblit els episodis de la primera; i amb la democràcia actual fou reposat el nom antic del Jardí seguint el criteri de restitució dels noms tradicionals." (p. 16)
"La nostra felicitat relativa era -com ja he dit- el jardí. El gran jardí amb les seves avingudes, els seus parterres vorejats de grans pedres cobertes d'heura, amb els seus avets altíssims, el seu petit llac ple de peixos de colors, i les seves grutes de pedra tosca amb cascada i tot i una imatge de la Mare de Déu de Lourdes arrecerada dins una petita espluga. Un rierol, com un canal d'un metre d'amplada, recorria el jardí sinuosament, i aquí i allà passava sota uns pontets de grandària adequada. En aquell torrent d'aigües lentes s'hi criaven petites mates de créixens i, entre les pedres de la vorera, una planta molt delicada de fulles de dos colors anomenada picardia. Al rierol abundaven els cap-grossos: cada dos per tres sotmetíem un exemplar al consabut experiment de la seva metamorfosi en granota, el qual mai no reeixia completament. En el nostre jardí hi havia també glorietes amb taula i cadires de ferro, galliners a la part solella, un petit hort i, al fons, una caseta d'estil àrab i dimensions acor dades a la nostra estatura d'aleshores, i que nosaltres convertíem ara i adés en castell, masia, temple, calabós, cova de lladres. Recordo també uns coloms enormes -de raça mallorquina, deien-, incapaços de volar a causa del seu embalum; el racó dedicat a la cria del canari, la cacatua cridanera, impertinent i geniüda, el gabial de la gran plaça, ple d'ocells caçats a Castellar amb vesc o amb teles, verdums, pinsans, caderneres, gafarrons, pobres presoners, desesperats, sempre frenètics; i la parella de paons amb la insolent supèrbia del mascle i la presència insignificant de la femella resignada. Aquell era el nostre petit reialme, el nostre paradís." (p. 42-43)